dissabte, 22 de novembre de 2008

Les grafies l·l

BADIA i MARGARIT, Antoni M. Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994. Pàgines 761-763.


NOTA: A la llista (no exhaustiva) de mots amb l·l, on diu
al·ludir
al·lucinar
probablement hauria de dir:
al·lucinar
al·ludir
On diu: col·lissió, probablement hauria de dir col·lisió.
BADIA, Jordi; BRUGAROLAS, Núria; TORNÉ, Rafel; i FARGAS, Xavier. El llibre de la llengua catalana per a escriure correctament el català. Edicions Castellnou, Barcelona, 1997. Pàgines 84-86.




dimecres, 19 de novembre de 2008

Azorín. Agulla de bitàcola Lope de Vega (1935)

AZORÍN. Lope en silueta (con una aguja de navegar Lope). Cruz y raya, Madrid, 1935

divendres, 7 de novembre de 2008

"Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i pensar-hi, servir-la i dominar-la". Josep Carner


No vaig a tota brida,
sinó refrenant el vol;
perquè l'important no és
arribar aviat, ni tot sol,
sinó amb tots i a temps.



Lleó Felip







Només rodamón

Ésser en la vida rodamón,
rodamón només que creua sempre per camins nous.
Ésser en la vida rodamón,
que no facin durícia les coses ni en l'ànima ni en el cos,
passar per tot un cop. Un cop només i lleuger,
lleuger, sempre lleuger
que no s'acostumi el peu a trepitjar el mateix sòl,
ni el taulat de la farsa, ni l'enllosat dels temples
per a què mai resem
com el sagristà el rés
ni com el còmic vell
diguem els versos.
La mà ociosa és qui té més fi el tacte dels dits
deia el príncep Hamlet, veient
com cavava una fossa i cantava al mateix temps
un enterramorts.
Si no sabem els oficis, els farem amb respecte.
Per enterrar els morts
com cal
qualsevol serveix, qualsevol... menys un enterramorts.
Un dia tots sabem
fer justícia. Tan bé com el Rei hebreu
la va fer Sancho l'escuder
i el vilà Pedro Crespo.
Que no facin durícia les coses ni en l'ànima ni en el cos,
Passar per tot un cop. Un cop només i lleuger,
lleuger, sempre lleuger
Sensibles a tot vent
i sota tots els cels,
poetes, mai no cantem
la vida d'un mateix poble
ni la flor d'un únic hort.
Que siguin tots els pobles
i tots els horts nostres.

Lleó Felip

IN GOD WE TRUST: BUT WHICH ONE?

Unde malum?

Si ens troben, estem perduts

Hi ha una gran part dels jutges que són absolutament incorruptibles; res, absolutament res, no pot obligar-les a fer justícia. Bertold Brecht

M'és absolutament indiferent que èl que jo he pensat ja ho hagi pensat algú més abans que jo. L.Wittgenstein. Tractatus. Pròleg

... aquesta és la meva opinió, no una dada històrica.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Memòria històrica


Proposta de làpida: El poble ha determinat transformar en memorial democràtic (biblioteca, arxiu, sala de concerts, jardins) l'església del Valle de los Caidos la qual va ser construïda per ordre d'un l'impiadós tirà i molt cruel enemic de la democràcia amb sang i suor infinites de presoners lluitadors per la llibertat.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Carta al Director d'EL PAÍS sobre el punt volat (13/03/1998)


dimarts, 30 de setembre de 2008

Mi bisabuelo no era tonto

Guerrilla de tropas españolas en la manigua, durante la guerra de Cuba.
Mi bisabuelo, con cara de niño, acurrucado en el centro.

Nadie explica historias de antepasados tontos. Mi abuelo contaba que a su padre lo mandaron a la guerra de Cuba porque era el tonto del pueblo. Al pueblo le tocaba enviar un recluta y entre todos decidieron que era el que iría más contento. En Barcelona vio por primera vez el mar y los tranvías. Embarcó para Cuba, aprendió a hacer la instrucción y disparaba con precisión. Un día le enviaron a las montañas, estaban todos escondidos entre matorrales. Se oyó la voz del sargento dando la orden de fuego. Un segundo antes del estruendo de los disparos se oyó la voz de mi bisabuelo gritando: ¡Cuidado, que ahí delante hay gente!

Teresa de Calcuta


Hi ha pocs personatges del segle XX que sigui receptor d'elogis tan desmesurats. Teresa de Calcuta, es diu, és una santa de tots. Teresa de Calcuta s'ha convertit en un dels mites televisius i mediàtics, un paradigma de bondat i d'altruisme apolític.


Els nombrosos punts foscos han estat silenciats. Per exemple, entre les fotos que es publiquen de la mare Teresa no s'acostumen a incloure aquelles en les quals apareix amb la família Duvalier a Haití, una de les tiranies més sagnant i causant de pobresa al seu país. La seva afirmació: "La família Duvalier ama els pobres", és més una exemplificació del seu concepte d'amor que no una simple ingenuïtat o ignorància.

Teresa de Calcuta mai no va denunciar les causes de la pobresa, ni als dirigents que la feien i la fan possible, o no feien ni fan res per disminuir-la.

Tota la seva acció estava orientada a la vida d'ultratomba, a l'expansió de l'Església i, especialment, de la seva orde, i, en general, a la major glòria de la seva divinitat (AMGD). Aquesta concepció teocèntrica i la seva idea religiosa i irracional del món com a una vall de llàgrimes era coherent amb el tipus de les cures mèdiques que utilitzava en els seus centres. Els tractaments a malalts, vells i agonitzants eren tan cristians com medievals i acientífics.

Els seus pensaments dogmàtics han estat sempre una defensa de les forces més obscurantistes i reaccionàries. Les seves opinions sobre els pobres ("Penso que és molt maco per al pobre acceptar la seva sort."); la pau mundial ("Actualment, l'avortament és el pitjor dels mals i el major enemic de la pau."), o l'explosió demogràfica a l'Índia ("Jo no n'estic d'acord, perquè Déu sempre proveeix.") no són meres anecdotes, són exemples paradigmàtics d'una manera molt poc humanista d'entendre el món.

Per a aquells (ateus, agnòstics o creients) que valorem la compassió com a una virtut humana, però també la racionalitat, el coneixement científic i la justícia social; per aquells que considerem que un altre món és possible sense esperar a la vida d'ultratomba, la beata Teresa de Calcuta, que al seu cel sigui, mai no serà santa de la nostra devoció.

dimarts, 19 d’agost de 2008

Pardon the expression



  • Va dormir amb el somni tranquil de l'assassí. Els seus crims, per suposat suposats, van ser més producte de la gana que de les ganes. Realment, si l'home és allò que menja (Ludwig Feuerbach, dixit), ell era molt poca cosa. I si el menjar és abans que la moral (Bertold Brecht me fecit), tenia més moral que l'Alcoià. Seguint la digna línia de pensament d'altres il·lustres negadors de males notícies, donava els bons dies com qui envia spams. Totes les seves actuacions relacionades amb la defensa dels seus drets no eren susceptibles de publicitat i eren, per tant, radicalment injustes, segons qualsevol kantià. No era simpàtic ni mal educat, considerava la simpatia només com la variant riallera, afectada, aduladora, impúdica, agressiva i ximpleta de la mala educació. Tampoc era un home massa lliure si acceptem la definició de llibertat de Montesquieu ("la sensació que cadascun té de la seva pròpia seguretat"). Com gairebé tots els que anomenen a les coses pel seu nom i plantegen qüestions de principis sense embuts era considerat culpable dels mals que denunciava. Per això, el dia que la policia política i social el va llançar del pis vuitanta d'un gratacels, a l'alçada del pis dinou encara anava pensant: "fins ara tot va bé".

dilluns, 18 d’agost de 2008

Principis de l'humanisme segons Paul Kurtz

No sempre és fàcil, per a una persona racional, resumir els seus principis ideològics en un determinant moment. És més senzill per a un dogmàtic que ens pot fàcilment recitar el seu "credo" invariable, indubtable, etern, sagrat. També la frivolitat sembla ser més còmoda i senzilla: Graucho Marx va resumir la seva ideologia bàsica quan va dir: "Senyora, aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc d'altres". Però entre el dogmatisme fanàtic i la frivolitat total o l'escepticisme i relativisme absolut, hi ha una tercera possibilitat: el racionalisme crític. El pensament racional considera que els seus principis han de ser justificables però també refutables i millorables. Exemples de credos racionals els trobem en la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, o en la declaració següent obra de Paul Kurtz, professor emèrit de Filosofia a la Universitat Estatal de Nova York a Buffalo (EUA). Aquest "credo laic" intenta resumir els grans principis i valors humanístics que inspiren l'Acadèmia Internacional d'Humanisme.


Les afirmacions de l'humanisme:
una enunciació de principis

per Paul Kurtz

Aquest manifest apareix a la contraportada de la revista Free Inquiry òrgan del Consell per a l'Humanisme Democràtic i Secular.

  • Confiem en l'aplicació de la raó i de la ciència per entendre l'Univers i per resoldre els problemes humans.
  • Deplorem els esforços per denigrar la intel·ligència humana, per pretendre explicar el món en termes sobrenaturals, i per buscar fora de la naturalesa la salvació.
  • Creiem que la descoberta científica i tecnològica pot contribuir a la millora de la vida humana.
  • Creiem en una societat oberta i plural i en la democràcia com a la millor garantia de protecció dels drets humans davant minories autoritàries i majories repressives.
  • Confiem en el principi de separació de l'Església i l'Estat.
  • Cultivem les arts de la negociació i el compromís com a mitjans per resoldre diferències i aconseguir el mutu enteniment.
  • Estem profundament implicats en assegurar la justícia i l'honradesa en la societat i en l'eliminació de la discriminació i la intolerància.
  • Creiem que cal protegir als que es troben en situació de desavantatge i als invàlids o discapacitats perquè siguin capaços d'ajudar-se a ells mateixos.
  • Intentem anar més allà de les divisòries lleialtats mesquines basades en la raça, la religió, el sexe, la nacionalitat, el credo, la classe, l'orientació sexual o l'ètnia, i lluitem per treballar junts pel bé comú de la humanitat.
  • Volem protegir i enriquir la terra, preservar-la per a generacions futures i evitar infligir patiments innecessaris a altres espècies.
  • Creiem que cal gaudir de la vida aquí i ara i desenvolupar tots les nostres capacitats creatives al màxim.
  • Creiem en el cultiu de l'excel·lència moral.
  • Respectem el dret a la vida privada. Els adults madurs han de poder realitzar les seves aspiracions, expressar les seves preferències sexuals, exercir la llibertat reproductiva, tenir accés a atenció sanitària intel·ligible i informada, i a morir amb dignitat.
  • Creiem en les bones costums comunes: altruisme, integritat, honestedat, sinceritat, responsabilitat. L'ètica humanística està subjecta al govern de la raó i la crítica. Hi ha estàndards normatius que descobrim junts. Els principis morals es posen a prova per les seves conseqüències.
  • Estem implicats a fons amb l'educació moral dels nostres fills. Volem fomentar la raó i la compassió.
  • Estem compromesos amb les arts no menys que amb les ciències.
  • Som ciutadans de l'Univers i estem frisosos dels descobriment que encara s'han de fer en el cosmos.
  • Som escèptics davant les pretensions no provades de coneixements, i estem oberts a idees noves i a la recerca de noves sortides en el nostre pensament.
  • Afirmem l'humanisme com a una alternativa real a les teologies del desesper i a les ideologies de la violència i com a una font de significat personal ric i de satisfacció genuïna al servei dels altres.
  • Creiem en l'optimisme més que no en el pessimisme, en l'esperança més que no en el desesper, l'aprenentatge en lloc de dogma, veritat en lloc d'ignorància, l'alegria més que no la culpa o el pecat, la tolerància en lloc de la por, l'amor en lloc de l'odi, la compassió per sobre de l'egoisme, la bellesa en lloc de lletgesa, i racionalitat més que no fe cega o irracionalitat.
  • Creiem en la realització completa del millor i més noble del que som capaços com a éssers humans.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Oxímorons, ocurrències, acudits, idees...


L'oxímoron és una figura retòrica que consisteix en la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament. La paraula oxímoron procedeix del grec, d'ὀξύς (oxus, «agut, penetrant») i de μωρός (môros, «avorrit, fat»). Quines de les frases següents es poden considerar oxímorons?:

  • Pensament etarra.
  • Capitalisme creatiu.
  • Cercle quadrat.
  • "De l'arbitre no vull opinar perquè ens ha robat aquest partit."
  • "I am not a stupid person."

dilluns, 11 d’agost de 2008

L`home invisible existeix... l'hem vist!

El mes de juliol de 1970, Jaume Perich publicava aquest acudit a la pàgina 94 del seu llibre Perich Match (L'Escorpí, 20. Barcelona: Edicions 62).

Entre els anys 1929 i 1933, Salvador Dalí havia pintat un oli, de 140 x 81 cm, que porta per títol L'home invisible i que actualment es pot veure a Madrid, al museu Reina Sofia.

Milers de persones hem vist L'home invisible al Reina Sofia de Madrid i això és una prova de la seva existència.

divendres, 25 de juliol de 2008

dijous, 17 de juliol de 2008

PÀMIES, Teresa. Informe al difunt. La Campana, Barcelona, 2008

dissabte, 12 de juliol de 2008

Història d'amor

divendres, 4 de juliol de 2008

Quina era la pregunta o la situació problemàtica?

?

Entendre (comprendre, explicar...) una acció té a veure amb conèixer les seves causes. En el cas d'una acció racional, les causes són les finalitats (objectius o metes de l'acció) i les creences (informacions o coneixements) de l'agent. Escriure un text és una acció (conducta humana conscient i voluntària) de l'escriptor. Entendre un text (i comentar un text és intentar entendre'l) és analitzar les causes d'aquest text. En molts casos un text és una resposta a una situació problemàtica o a una pregunta que se li ha fet a l'autor o que l'autor s'ha fet. La finalitat del text era donar resposta a un interrogant o a una situació problemàtica.

Per això és aconsellable davant d'un text que volem entendre i/o comentar, preguntar-nos quina era la situació problemàtica a la qual l'autor vol donar resposta. Quina mosca l'ha picat a l'autor?

Un exemple són els textos aforístics d'Heràclit d'Efes. Aquests fragments són especialment difícils d'entendre. No sense raó el seu autor era anomenat Heràclit l'obscur. Fa més de seixanta anys Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) es va sentir fascinat per l'obra fragmentària d'Heràclit. Va escriure un llibre, La claredat d'Heràclit (Accent Editorial, Barcelona 2007) on considerava que els aforismes d'Heràclit es podien entendre com a respostas a preguntes concretes que s'han perdut.

A vegades s'ha comparat l'actitud filosòfica a del nen que a cada resposta del seu interlocutor afegeix un nou per què, fins arribar a l'extenuació del seu interlocutor (normalment mare o pare de la criatura). El filòsof, valuós per les seves preguntes i problemes que planteja, intenta aprofundir en les qüestions, arribar a qüestions últimes (o primeres), buscant el perquè del perquè.

Davant d'un text que volem entendre és bo preguntar-se per la situació problemàtica a la qual vol donar resposta. Karl R. Popper (Viena, 1902 - Londres, 1992) considerava que els Elements d'Euclides, el llibre de text més utilitzat en tota la història de la humanitat, era en realitat un llibre de cosmologia que donava resposta a la crisi que el descobriment dels nombres irracionals suposava per a la concepció aritmètica del món defensada pels pitagòrics. Si la diagonal del quadrat de costat unitat no era cap nombre racional, no era certa la concepció de Pitàgores segons la qual l'Univers tenia una estructura aritmètica. La solució que es va trobar a la concepció aritmètica del món va ser tan bona, que ara, més de dos mil anys després, hem oblidat el problema cosmològic que la va provocar i considerem els Elements només com un llibre de geometria.

Igual que ens podem preguntar que va ser primer si l'ou o la gallina, podem preguntar-nos que va ser primer si les preguntes o les respostes. Igual que podem respondre que primer va ser una gallina primitiva, podem dir que primer va ser una pregunta primitiva. L'admiració de la qual parlava Aristòtil com a l'origen del filosofar, es pot considerar com una forma primitiva d'interrogar-se. Sense admiració no hi ha interrogants ni problemes, i sense qüestions i problemes no hi ha respostes ni solucions.

Però no totes les preguntes tenen sentit, les preguntes insensates poden estar en l'origen de pseudoproblemes. De quin color és l'arrel quadrada d'un nombre sencer negatiu? Com fabricar cercles quadrats? La resposta a una pregunta que planteja un problema real intenta resoldre'l, solucionar-lo. La resposta a una pregunta insensata que planteja un pseudoproblema, intenta dissoldre'l, eliminar la falsa pregunta, i no només eliminar l'interrogant.

Preguntar-se, pensar, sospesar, dubtar, reflexionar... són activitats paradigmàticament humanes. Els humans racionals són animals que es fan preguntes. Formular bé una pregunta ajuda a analitzar les possibles respostes i triar la millor possible. Quan ens trobem amb una afirmació o una acció i volem reflexionar-hi, resulta molt aconsellable preguntar-se sobre qual va ser el problema (o el pseudoproblema) al qual pretenia donar resposta. Una manera d'analitzar les respostes és veure que passa amb la seva negació. La resposta a un problema autèntic pot ser vertadera o falsa. Normalment com les respostes són enunciats universals, mai no podrem estar segurs que siguin vertaders. Els enunciats estrictament universals no són verificables i encara que siguin falsables no sempre és fàcil aconseguir refutar-los. Però, si no es tracta de la resposta a un pseudoproblema, la resposta serà o bé vertadera o bé falsa i si la resposta és vertadera, la seva negació serà falsa. En canvi, si la resposta a un pseudoproblema sembla vertadera i profunda, la seva negació normalment sembla ser una veritat més profunda encara. En la filosofia hegeliana, heideggeriana, lacaniana, postmoderna... podríem trobar multitud d'exemples d'aquest xarlatanisme (o "xarlacanisme") buit. Per analitzar exemples, concrets vegeu el cas Sokal i la seva denúncia de les impostures intel·lectuals.

dissabte, 28 de juny de 2008

Sobre la religió

Un nombre primer de Mersenne de 1.332 xifres

Un nombre primer de 1.332 xifres

Un nombre primer de Mersenne és un nombre primer que és una potència de 2 disminuîda en una unitat. Rep aquest nom en honor de Marin Mersenne i han presentat interès des de l'antiguitat ja que Euclides va mostrar que un primer de Mersenne multiplicat per la potència de dos anterior és un nombre perfecte, és a dir, és igual a la suma de tots els seus divisors amb l'excepció del mateix número. Si 2 elevat a p menys u és primer, llavors p també serà primer. L'any 1979 es va trobar un primer de Mersenne de 13.395 xifres, es tracta de dos elevat a: 44.497 menys u. L'any 1984 ja es coneixia un primer de Mersenne de 39.751 xifres, es tracta de dos elevat a 132.049 menys u. L'any 2008 es van descobrir el 45è i 46è primers de Mersenne. El més gran descobert fins ara (per un equip de la UCLA), el 46è té gairebé 13 milions de xifres i és el següent: 2 elevat a 43.112.609 menys 1. El valors de p tals que 2 elevat a p menys 1 és primer que es coneixen són: 2; 3; 5; 7; 13; 17; 19; 31; 61; 89; 107; 127; 521; 607; 1.279; 2.203; 2.281; 3.217; 4.253, 4.423; 9.689; 9.941; 11.213; 19.937; 21.701; 23.209; 44.497; 132.049. El vintè nombre primer de Mersenne és el següent:

285.542.542.228.279.613.901.563.566.102.164.008.326.164.238. 644.702.889.199.247.456.602.284.400.390.600.653.875.954.571. 505.539.843.239.754.513.915.896.150.297.878.399.377.056.071. 435.169.747.221.107.988.791.198.200.988.477.531.339.214.282. 772.016.059.009.904.586.686.254.989.084.815.735.422.480.409. 022.344.297.588.352.526.004.383.890.632.616.124.076.317.387. 416.881.148.592.486.188.361.873.904.175.783.145.696.016.919. 574.390.765.598.280.188.599.035.578.448.591.077.683.677.175. 520.434.074.287.726.578.006.266.759.615.970.759.521.327.828. 555.662.781.678.385.691.581.844.436.444.812.511.562.428.136. 742.490.459.363.212.810.180.276.096.088.111.401.003.377.570. 363.545.725.120.924.073.646.921.576.797.146.199.387.619.296. 560.302.680.261.790.118.132.925.012.323.046.444.438.622.308. 877.924.609.373.773.012.481.681.672.424.493.674.474.488.537. 770.155.783.006.880.852.648.161.513.067.144.814.790.288.366. 664.062.257.274.665.275.787.127.374.649.231.096.375.001.170. 901.890.786.263.324.619.578.795.731.425.693.805.073.056.119. 677.580.338.084.333.381.987.500.902.968.831.935.913.095.269. 821.311.141.322.393.356.490.178.488.728.982.288.156.282.600. 813.831.296.143.663.845.945.431.144.043.753.821.542.871.277. 745.606.447.858.564.159.213.328.443.580.260.422.714.694.913. 091.762.716.447.041.689.678.070.096.773.590.429.808.909.616. 750.452.927.258.000.843.500.344.831.628.297.089.902.728.649. 981.994.387.647.234.574.276.263.729.694.848.304.750.917.174. 186.181.130.688.518.792.748.622.612.293.341.368.928.056.634. 384.466.646.326.572.476.167.275.660.839.105.650.528.975.713. 899.320.211.121.495.795.311.427.946.254.553.305.387.067.821. 067.601.768.750.977.866.100.460.014.602.138.408.448.021.225. 053.689.054.793.742.003.095.722.096.732.954.750.721.718.115. 531.871.310.231.057.902.608.580.607

Dos elevat a 4.423 menys 1
Nombre primer de Mersenne de 1.332 xifres (Un altre primer de Mersenne, dos elevat a 132.049 menys u; té 39.751 xifres. El més gran descobert fins ara, el 46è, dos elevat a 43.112.609, té gairebé 13 milions de xifres.)

El 2013 centenari de la Ela Geminada

Va ser l'any 1913 quan l'Institut d'Estudis Catalans va establir el caràcter de la Ela Geminada (L·L) com a normatiu per a la representació d'un determinat so de la llengua catalana. Aquest és l'únic signe que identifica tipogràficament la nostra llengua de la resta d'idiomes. Es pot dir que aquest dígraf és una singularitat identitària.